Encara puc recordar un dia de principis dels anys 60 quan vaig entrar a una sabateria de Texas i vaig descobrir la parella més increïble d’estilets de cordons de gamuza negra. Va ser amor a primera vista i vaig saber de seguida que la meva vida no seria igual sense ells. Tot i que l’únic parell que quedava tenia una mida de 6 ½ AA i jo era de 7 ½, vaig incloure els peus en aquelles sabatilles de Ventafocs i estava decidit a no deixar la botiga sense elles. Vaig completar la compra, vaig sortir de la botiga i mai vaig mirar enrere. Vaig portar aquestes sabates a cada oportunitat, i tot i que els meus peus patien cada cop, els compliments només em van trobar surant a l'aire.
La tendència va continuar. Com a model de moda per a Neiman Marcus durant la mateixa dècada, vaig entendre amb entusiasme que es tractava de sabates: qualsevol sabata fabulosa, de qualsevol mida. Com a models, sovint portàvem sabates que eren massa petites, massa grans i, fins i tot, es retolaven els dits dels peus per mantenir-les en marxa. Sempre que la sabata semblés correcta, això era important.
Vaig portar aquest tema general a la meva carrera al detall. Vaig continuar fent-me els talons, com més amunt i millor, passant per cites al mercat, escorcollant-me de lloc a lloc des de ben aviat fins a altes hores de la nit. Un amic fins i tot em va suggerir que podria tenir els peus de Barbie, amb l’arc alt modelat (potser no era gaire lluny de la veritat). Els talons alts s’havien convertit en una necessitat, una barreja de vanitat i poder. Al cap i a la fi, mirar alt era sentir - se alt.
De vegades, no era tan dolent. Però recordo estar un any a la festa del vestit de Met, portant un parell de sandàlies de Maneto Stilleto amb una tanga de plàstic transparent que es tallava entre els dits dels peus i fins al peu amb un dolor penetrant a cada pas. Quan somreiava i conversava en l'acte, vaig trobar a faltar gran cosa i tot el que m'envoltava. Tot el que podia pensar era si seria capaç de resistir-me fins que arribés aquell preciós moment, quan al final em podia asseure a la meva taula. Però, em veia bé (o almenys vaig suposar que ho fes, sempre que no se’ns reflectís a la cara el dolor excruent que sentia!).
Mirant enrere, aquell moment va capturar molta saviesa que desitjo poder compartir amb el meu jo més jove, més enllà de l’evident “si us plau, no compreu sabates que no s’ajusten”. enganyar-se en prendre decisions impulsives basades només en aparences o en funció de la manera en què creia que la percebria. Aproveure el temps per considerar les seves opcions. I, en definitiva, tenir la confiança de fer que s’ajustin els que millor s’ofereixen.
Hauries de renunciar a sabates fabuloses? És clar que no. N’hi ha prou amb triar-ne aquelles que et permetin gaudir del viatge, o potser una passejada!
