Actualment, un dels meus companys està picant a si mateix bastant fort. Una altra es posa amb el cap davant de la finestra i espera amb ganes l'arribada de la tarda de la seva persona més odiada: el carter.
Confieu en mi quan dic que aquesta introducció és molt menys preocupant quan aclareixo que els meus únics “col·laboradors” són els meus gossos.
De dia a dia, treballo des de casa, cosa que vol dir que els meus muts, Bert i Gracie, són els únics aquí a escoltar les meves sessions de ventilació sobre un client difícil o les meves divagacions sobre una llista aclaparadora.
Heus aquí la qüestió: en realitat no em responen (excepte una mirada llastimosa que estic segura que està destinada a retratar, "Per què em fas aquestes preguntes que no puc respondre, dona patètica?").
Però, simplement perquè no podem comunicar-nos de la manera que ho fan la majoria de companys normals, no vol dir que no hagi après molt tenint aquests dos pooches com a membres del meu equip diari. A continuació, es mostren algunes de les moltes, moltes lliçons que m’han ensenyat aquests trobadors peluts.
1. Es perd la persistència
Els meus gossos no són res, si no està decidit. Si poso fora de l'abast una joguina o un estimat? Es mouran literalment mobles per accedir-hi. Quan no volen quedar-se enganxats a la gossera? Trucaran amb el pany fins que s'obri la porta.
Tenir gossos com els meus únics col·legues sens dubte presenta els seus baixos (i la bona part de les trucades telefòniques que es veuen interromputs per un latrat incessant).
Però també és un record important que es pot aprendre molt de qualsevol persona o qualsevol cosa, ja sigui un llibre, un mentor, un cap, o un company de feina (de la varietat humana o de les quatre potes). Bviament, tant com m’agrada pensar que sóc la que faig tot l’ensenyament quan es tracta dels meus cadells, sempre s’afanyen a demostrar-me malament.
